Els nous començaments mai no són fàcils, però confies en ells i lluites perquè funcionin. Quan vaig iniciar el procés de traslladar el meu lloc de residència a Mallorca ho vaig fer de manera molt ingènua. Amb dos fills, un d’ells nounats, i jo, recent divorciada, només tenia un objectiu: convertir Can Ramonet a casa nostra.
Maya
La meva primera filla, Maya, va néixer a Alaró el 19 d’agost del 1996, en plenes festes de Sant Roc. Ella va néixer a les vuit del matí ia les onze estava trucant a tots els meus familiars per explicar-los que ja érem una més a la família. En realitat, era un nadó que al principi no tenia nom, el seu pare no volia que es digués com l’abella Maya, però jo vaig ser insistent.
Durant tot aquest temps, la meva mare no parava de preguntar-me si la seva néta ja tenia nom, estava ansiosa per explicar a Alemanya que ja era àvia, però anunciar que tens una néta però que de moment no té nom… no era el seu. I allà hi havia l’àvia, dia sí i dia també preguntant per l’anhelat nom de la seva neta.
Al final vaig optar per Maya, és un nom tan bonic. A la mitologia hindú per a uns Maya és la deessa mare o la persona creadora i per a altres és la deessa de l’aparença i la il·lusió. Tot i que l’elecció que fos aquest nom va ser cosa de la destinació.
Us explico: quan era jove, jo no volia en cap concepte ser mare, no entrava en els meus plans. Però a mi m’encantava llegir, em podia passar setmanes a Alaró llegint. I en un d’aquests, en vaig llegir un que em va inspirar, i em vaig preguntar: per què no seràs mare? La cosa és que vuit anys després del naixement de la nena, vaig tornar a agafar aquell llibre i em vaig quedar meravellada: la protagonista d’aquell llibre es deia Maya. I jo no tenia cap record. Creguin-me, la destinació existeix.
Vaig tenir la gran sort de quedar-me embarassada molt ràpid. Jo tenia molt clar que volia tenir la meva filla a Mallorca així que vaig venir a l’illa 15 dies abans de complir la data prevista de part. A hores d’ara això seria impossible, ara hi ha més seguretat tant per al nadó com per a la mare. Quan vaig arribar a la clínica on tenia previst que naixés la nena i vaig veure enrajolat de dalt a baix i una cadira metàl·lica vaig dir: jo en aquest entorn no tinc la meva filla. I com que jo sóc poc aventurera, em vaig posar a buscar en aquell mateix moment un metge que m’ajudés a tenir el part a casa. A 15 dies de complir la data.
La nit del 18 d’agost la recordo entre rialles, perquè aquella nit a Alaró hi ha una festa que es coneix com a Flower Power. Jo estava molt cansada: era el dia que sortia de comptes, també era el primer dia que m’havia reunit amb el metge i la llevadora que m’ajudarien amb el part, sí, el mateix dia que sortia de comptes, ja sabeu com sóc. Volia dormir, així que em vaig prendre un got de llet calenta amb mel – li recomano a totes les futures mares perquè surten uns fills fantàstics – i em vaig estirar al llit, però em feia molt mal la panxa. Entre nosaltres, jo pensava que eren gasos.
La meva llevadora em va dir que si eren contraccions falses se n’anirien a la banyera. I allà em vaig asseure, entre cansada i emprenyada, esperant que em passés mentre de fons sonava Yellow Submarine de The Beatles. Allí tothom estava de festa, imagino que per això Maya volia sortir. Al cap de tres hores d’estar mig tombada com una balena a la banyera i veure que les contraccions no cessaven vaig dir: “no se’n van, què faig?”. Aleshores vaig trucar al metge. Ell va arribar a les sis ia les vuit ja tenia la Maya als meus braços.
He gaudit molt del temps amb la meva filla, sense familiars o amics que t’indiquen com cal fer les coses. Amb la Maya vaig aprendre a poc a poc el que és ser mare. A Alemanya tenia el full equip de mare primerenca: cotxet, para-sol, la bossa per portar biberó o paquets, el seu barret… Però és clar, jo vaig voler tenir Maya a Mallorca i no me’l vaig poder portar. Vaig improvisar, i quina aventura, la vaig enrotllar en uns llençols que hi havia per la casa i me’n vaig anar a sopar pel poble. Tot va ser molt natural i tranquil. Vaig gaudir molt aquell any amb la meva filla.
Yannis
Abans he dit que la Tina del passat no es plantejava tenir fills. Quan vaig decidir finalment emprendre l’aventura de ser mare, em vaig dir a mi mateixa que només volia una nena. Realment els meus càlculs havien anat genial. Però en menys d’un any vaig quedar embarassada del meu segon fill, Yannis.
Amb ell a la panxa jo vaig viure tot el procés de buscar una propietat adequada perquè la família creixés. De fet, va néixer dos dies després de la segona firma per adquirir Can Ramonet. Al cap de poc temps de tenir Yannis em vaig divorciar, però aquella boleta rossa va portar molta alegria a casa.
Recordo com vivíem tots tres a la petita casa que estava recent reformada, va quedar molt bonica, molt acollidora, però no hi havia corrent. Quan el sol se n’anava, no es veia absolutament res. Tot estava molt fosc, vivíem amb generador, i quan es trencava, els nens aguantaven una espelma amb la mà i jo ho arreglava. No teníem ni barrera per a la casa. El més normal és que jo m’hagués sentit sola, però tot al contrari, jo em sentia en pau amb els meus dos nadons i els meus gossos.
Sóc molt afortunada de tenir els meus dos fills, sempre m’han donat forces per seguir lluitant i junts arribar on som avui dia. Això sí, no hem estat sols al camí i us asseguro que ha estat molt divertit.
Tornant a Yannis, va ser un d’aquests nens terratrèmol. No parava, anava de dalt a baix sempre pel camp jugant. Recordo quan era petit que volia anar-se’n de casa perquè s’havia barallat amb la seva germana Maya. I quan dic petit, em refereixo que la seva alçada no passava de la meva cintura.
Va agafar la seva motxilla, petiteta de tres colors, i va emprendre el seu dur camí fins a la sortida de casa que es va topar, per casualitat això sí, amb la policia i el van portar de tornada. Ara ho explico de manera anecdòtica i entre rialles, però estic segura que aquell dia no reia tant.
Yannis era així, un desastre com tot nen petit que darrere guarda un gran cor. Es podia passar hores i hores jugant amb els nostres animals. Cuidava de tots ells, els donava menjar, pujava a sobre, els feia córrer per tot el terreny… al final acabaven més cansats ells que el nen.
Bons i mals moments
No tot va ser fàcil. Els mallorquins tenen el costum de passar el cap de setmana en família, sobretot els diumenges, dinen junts, queden per fer el cafè, passen la tarda amb un joc de taula… Jo a l’illa no tenia ningú, només els meus fills . A Alemanya tenia una amiga amb un
fill de la mateixa edat que els meus. Amb ella podia quedar i fer diferents plans juntes, però no era a Mallorca. Hi va haver molts moments en què jo em vaig preguntar: “Què faig aquí?”, anava per temporades, no tot era bonic, no us mentiré. Ara ho penso i encara sort que no em vaig rendir.
Igualment, els meus fills els veia feliços a casa i això m’omplia. Jugaven amb qualsevol cosa que es trobaven pel camp, a més, els vaig posar una cuineta petita al jardí amb què van jugar hores i hores, això sí, sempre nus. De fet, quan quedaven amb amics per jugar sempre intentava arreglar-los una mica i així que em despistava ja s’havien tret la roba. Coses de nens, i més si es crien al camp. No sé si deu ser per això, però recordo que de petits no es van posar gaire malalts.
Els altres integrants de la família, les nostres mascotes
Realment el meu somni, quan encara vivia a Alemanya, era tenir a casa un burro que em pogués saludar per la finestra. Gairebé gairebé ho he aconseguit. Els meus dos primers companys que em van seguir per tot Mallorca van ser el meu Gran Danès, Pamela i el Pomeranian, Mickey.
El 1998 ja tenia dos rucs, me’ls van regalar per al meu aniversari: una mare i el seu nadó, la petita Lisa encara és amb nosaltres. Un any després, vam començar a tenir una raça canina molt inusual a l’illa, els Loberos Irlandesos, que poden impressionar per la seva grandària, però són uns animals molt amistosos i amables.
Poc a poc la família anava creixent, i jo encantada per descomptat. Vaig anar al Mercat de Sineu a passejar. Per curiositat, vaig preguntar que valien els ponis. Pel mascle demanaven 120 mil pessetes i 150 mil per la femella, era moltíssim. Vaig decidir anar a fer tota la volta al mercat i cap a la una del migdia vaig tornar a passar, allà seguien. Vaig fer una proposta al venedor: “què em demanes si m’emporto una parella?”. I em va deixar anar que per 150 mil podia tenir una parella. Jo reia, perquè feia un parell d’hores em demanava el mateix només per la femella. Fins i tot me’ls va portar a casa. De fet, el meu mestre d’obra que seguia treballant a Can Ramonet es va enfadar perquè li havia cobrat més a ell.
La història dels ponis no acaba aquí, una amiga també en volia tenir un i vam tornar al mercat, vam visitar el mateix home a qui jo vaig comprar els ponis la primera vegada. I per a sorpresa de ningú, em vaig enamorar d’una altra parella. La meva amiga, com ja em coneix, em va voler oferir un més, com sabia que jo no donaria un no per resposta… La qüestió és que vaig tornar a Can Ramonet amb tres nous integrants, ja eren cinc ponis en total.
En aquesta casa també hi ha porcs. El primer que vam tenir va ser el petit Püppi, un porc mallorquí que em van regalar un amic a Sineu. Aquell dia també passejava pel mercat i un amic alemany necessitava una tanca elèctrica per als seus animals i el venedor com era mallorquí no ho entenia, jo el vaig ajudar traduint la conversa. Una estona després, va tornar el meu amic amb un porquet petit i em va dir: “Gràcies per la teva ajuda”. Em trobava enmig de Sineu amb un porc nadó als meus braços. El vaig portar cap a casa, i li vaig posar un arnès, no va ser gens fàcil, de debò. Ella anava solta per tot, i creixia molt ràpid, però la veritat que era molt dòcil.
Recordo que els paletes que encara treballaven a casa meva tenien por de Püppi, no n’hi havia per menys, pesava al voltant de 300 quilos. Però jo el trucaria amb una pastanaga a la mà i em seguia darrere molt content amb les seves orelles fent petits salts.
Després va arribar a la família Cinderella, que també me la van regalar uns mallorquins que sincerament no coneixia. Em van preguntar si la volia, la meva resposta com sempre va ser: Sí, i quan em vaig adonar tornava a tenir una porqueta als braços. Al principi era tan petita, de la mida d’un conill, que la vaig posar a la banyera durant les tres primeres setmanes. Es va dutxar amb mi i tot. Després ja va estar fora vivint amb els gossos. També vam tenir la Lucy, que no volien uns coneguts i la vam acollir perquè tingués una llar. Cinderella i Lucy la veritat és que no eren gaire amigues però van aconseguir conviure juntes.
La sort de formar una família a Mallorca
És una sort que el lloc on vius et de pau i tranquil·litat. També em refereixo als nens perquè realment crec que Mallorca és un lloc segur on els teus fills poden anar a jugar i relacionar-se sense haver d’estar preocupada tot el temps. A més, a l’illa, els nens són benvinguts a qualsevol lloc, si vas a qualsevol local, restaurant, on sigui, els adults fan cas als petits.
A Alemanya no és així, allà els nens han d’estar callats, no poden molestar els grans. Al final, voler que siguin així és emmotllar-los a una personalitat que no els deixa experimentar ni ser lliures. Poder viure tot això ha estat fruit de molt esforç i feina que ens ha permès créixer amb la meva empresa.
De Mallorca també podria destacar l’entorn, la natura, els animals, l’aire que es respira… I més, si vius en un camp com nosaltres, on només se senten ocells i els nostres animals. Viure aquí és un regal.
