CAN RAMONET
De ruïnes a llar
Recordo com si fos ahir quan pujava aquell camí ple de sots, amb un mur de pedra, pins i oliveres fins a arribar a la casa completament derruïda. També recordo el lloc exacte on em vaig enamorar de la finca, va ser en el camí on començava la paret de pedra, que per aquell temps donava pas a un entorn màgic ple de vegetació.
La part més antiga de Can Ramonet té 200 anys, va ser una casa que es va fer per fases. Encara conservo alguns detalls antics de la casa, com l’arc de pedra de l’entrada i l’escala, les anelles que feien servir per lligar els rucs dins la casa o la pica de pedra que feien servir per rentar els plats.
El terreny feia ni més ni manco que 40 anys sense habitar, per a mi, era un lloc encantat, i això només ho podia veure amb una mirada màgica, que només podia veure jo. El sostre estava esfondrat, tampoc quedaven gaires parets dempeus. Hi havia nius de rates, res a dins, res a fora, però amb unes vistes impressionants de la Serra de Tramuntana i el Puig de Santa Magdalena.
El procés de compra
Aleshores els anuncis per comprar una propietat sortien al diari una vegada per setmana, trucaves a l’anunciant, sense haver vist fotos ni res, només una breu descripció i anaves a veure la casa.
Vaig anar a veure Can Ramonet amb la immobiliària que sortia a l’anunci, un alemany i també ens va acompanyar un mallorquí, en aquell moment no entenia gaire bé què hi feia aquell home. El meu espanyol en aquells temps era molt bàsic i per això vaig optar per comunicar-me amb l’alemany que em va assenyalar el preu de la finca, en aquell moment, de 55 milions de pessetes. Mentrestant, jo pensava que el mallorquí era un representant dels propietaris, després vaig saber que eren un tipus de socis.
La qüestió és que jo m’anava feliç, somiant amb casa meva. Casualitats de la vida, coneixia un veí de la zona on vaig explicar la meva visita a Can Ramonet: “Estic molt il·lusionada, m’ha encantat aquesta casa”, li vaig dir. Ell sabia a quina casa em referia, i la seva resposta em va deixar glaçada: “Sí, és una casa que fa temps que és al mercat i demanen 45 milions de pessetes per ella”. La meva cara era un quadre.
A mi la immobiliària m’havia dit 55. Deu milions de pessetes més. Els vaig trucar, i els vaig dir que per molt que m’agradarà la propietat a mi ningú no m’enganyava. Ja donava la casa per perduda.
Amb la decepció que em vaig endur, no em va quedar cap altra que seguir buscant altres propietats on formar la meva llar. I és interessant, coses del destí, que vaig mirar dues cases: una a Selva i una altra a Santa Eugènia, i avui dia a Engel & Völkers tenim les mateixes en venda.
Tot això, jo seguia amb el procés de venda de la casa d’Alaró. Al cap d’uns mesos va sonar el meu telèfon i, sorpresa, era el mallorquí de Can Ramonet. Ell ja sabia abans que aquella casa en venda era la meva, i quan va saber que vaig posar el cartell amb el meu telèfon, va passar per allà a propòsit, per poder trucar-me.
Em va preguntar si me’n recordava, i per rematar, si encara estava interessada a la finca. La meva resposta va ser clara: per més que em vaig agradar la casa, no puc comprar per 55 el que estàs venent per 45 milions de pessetes. Em va tornar a sorprendre amb la resposta, em va assegurar que no em preocupés, que si volia Can Ramonet la tindria.
I la vaig comprar, a una família inquera de set germans, un amb 97 anys, i per temes d’herència, em van fer pagar la casa en dos terminis. No oblidem que durant tot aquest procés jo estava embarassada de Yannis, de fet, no vaig poder anar a la segona firma perquè al cap de dos dies va néixer.
La reforma
Després de tot el procés de compra, només quedava reformar-la. Gairebé res. Una casa que no tenia ni sostre. Jo realment estava en un núvol rosa, podia veure reflectida sobre aquest terreny la casa que seria la meva llar. La meva il·lusió va augmentar encara més quan l’arquitecte em va fer a mà un dibuix de com quedaria la casa.
Per sort els meus familiars ja em coneixien, i encara que podien pensar que m’estava precipitant, sabien que si jo tenia alguna cosa al cap hi aniria. El meu pare estava horroritzat, quan va veure les fotos va deixar anar que “això no és res més que un munt de pedres”. Jo no veia el munt de pedres, jo veia al meu cap el resultat.
El primer pas era aconseguir la llicència de reforma i ampliació, quan la vam tenir vam començar el setembre del 1999. I el 24 de desembre del mateix any jo ja hi vivia. Increïble però cert. Això sí, era a la casa petita, que anys enrere havien estat els estables.
Perquè us feu una idea, a les dues del migdia sortia de la casa l’electricista i jo estava posant l’arbre de Nadal en un bloc de ciment, perquè no hi havia res més, però jo no podia permetre que fos la nit de Nadal ia casa meva no hi hagués arbre. La propietat estava de cap per avall, la casa petita acabada, la terrassa a mitges, al voltant tot ple de runes… No hi havia ni jardí, si un dia plovia hi havia fang per tot. Però l’arbre de Nadal no faltaria.
L'àncora
Aquesta casa per mi és l’àncora de la meva vida. Jo estic convençuda que aquí hi ha unes energies que em cuiden molt. Quan m’allunyo d’Inca, i començo a veure els arbres del camí de casa meva el que sento és alleujament.
I parlant d’energies… Us asseguro que em cuiden perquè les respecto fermament. Quan vam arribar a la finca, ja sabeu que feia 40 anys que ningú no l’habitava, ia mi m’incomodava entrar en un lloc que anteriorment havia viscut una altra família, per això, durant molt de temps, encenia una espelma que col·locava al costat de l’entrada de la cuina. Realment hi ha gent que no creu en tot això, i que pot pensar que estic boja, però les persones que sí que creuen, estic segura que saben del que els parlo.
Em fa sentir tan orgullosa i privilegiada veure tot el procés que ha passat Can Ramonet… De fet en un futur vull construir una nova llar amb el meu marit, i ho hem intentat dues vegades, però per A o per B no ens n’hem anat. Jo crec que el lloc no vol que me’n vagi.
